Què poden tenir en comú la padrina del Punk amb el papa? Patti Smith i Lleó XIV van néixer a Chicago amb vuit anys de diferència, però cap dels dos s’hi va quedar. Tampoc segueixen el mateix equip de beisbol i és fàcil imaginar que no s’han trobat gaire. També sembla obvi que no tenen referents culturals o socials en comú. Però… i si la pel·lícula fos una altra?

D’entrada, Antonio Spadaro, un intel·lectual jesuïta molt proper al papa Francesc, va descriure la reunió del 31 de juliol entre Patricia Lee Smith i Robert Francis Prevost com «una conversa entre dos vells amics que intercanvien records teixits amb paraules, música, somnis, visions i esperances». Amics, tot i no haver-se vist mai. Efectivament, la cantant, poeta i escriptora ha explicat que l’endemà de la trobada ja trobava a faltar el seu nou amic. Com si encara els haguessin quedat coses per dir-se. Lògicament, a les xarxes socials alguns es van escandalitzar davant d’una reunió que consideraven “herètica”.

La vella rockera —que amb 79 anys encara clava cops de peu als amplificadors— tremolava com una fulla quan va saludar al papa. Es van asseure cara a cara a la taula de fusta d’una solemne sala vaticana i Patti Smith va obrir foc amb el seu estil original i despreocupat, però, al mateix temps, amb una veu entre tremolosa, entremaliada i tímida:

—Hi, hi (hola)

Era una referència directa a l’inici del seu tema Wave, de 1979, un sorprenent tribut al papa Joan Pau I, que havia mort recentment. Aleshores, amb 32 anys, a Patti Smith ja se la veia com una estrella del rock. Reverenciava el «poeta maleït» Arthur Rimbaud i era molt més fàcil associar-la amb rockers rebels com Jim Morrison o Lou Reed que amb poetes místics catòlics. Tanmateix, en aquell tema ja establia un vincle afectiu amb un papa: Hi. Hi. I was running after you for a long time. I was watching for you… actually I’ve watched you for a long time. (Hola. Hola. Fa molt que et perseguia. T’estava observant… de fet, fa molt de temps que t’observo). El tema acaba així: I aixeco la mà i et saludo / I el món aixeca la mà també / i dic, «Sant Pare, t’estimo» / i el món diu «Jo també t’estimo».

Wave és l’últim tema d’un àlbum amb el mateix títol que comença amb una declaració d’amor al seu futur marit (Frederick) i acaba, com hem vist, amb un missatge d’afecte universal. Sembla que Lleó XIV coneixia la peça i li va seguir el joc:

Hi.

La conversa va durar 40 minuts i van tractar temes que ocupen i preocupen als dos: pau, drets humans, justícia social… El pare Spadaro interpreta així la trobada: «Quan es va obrir aquella porta, va passar alguna cosa… es va encendre una espurna, un moment que va portar instants de lleugeresa, però també un sentit profund d’emoció i d’una missió compartida en aquest món desafiant.» Quaranta-sis anys després de Wave, aquella amistat imaginada amb un papa es va fer, per fi, real.

Aquesta no va ser la primera vegada que els nervis feien passar una mala estona a l’artista estatunidenca en un moment sagrat. Fa 10 anys, recollint el Nobel en nom de Bob Dylan a Estocolm va perdre el fil a mitja interpretació d’A hard rain’s gonna fall. Com un nen que es queda en blanc recitant el poema de Nadal a dalt de la cadira. Els nervis la van trair, però es va guanyar el cor del solemne auditori. Rebel fins i tot quan no ho pretén.

Si ens hi fixem bé, però, aquesta dimensió humana de fragilitat, calidesa, tendresa i familiaritat sempre ha format part de la seva essència. De fet, ella mai es va considerar una estrella del rock i quan va veure que corria aquest perill, després del disc que hem comentat, es va casar amb una altra estrella rebel del rock, Fred Sonic Smith, van deixar els escenaris i es van passar gairebé una dècada fent vida de família amb els seus dos fills. Els vincles de debò, no l’aparador, sempre han estat el seu terreny.

Fugint de qualsevol etiqueta, Patti Smith tampoc no accepta que se la redueixi a cap de les seves altres facetes: ni a la de poeta ni a la d’escriptora, tot i que també és totes dues coses. De fet, avui molts seguidors ja no li demanen que signi portades de LP, sinó les solapes dels seus llibres. Sigui en l’electricitat que escup la seva banda de rock, en els poemes i les lletres de les seves cançons, o en les seves cròniques, sempre hi despunta una humanitat «desarmada i desarmant», per dir-ho amb una expressió del seu nou amic, Robert Prevost. I això arriba a tothom: tant al Vaticà com al barri de Queens.

El 31 de juliol, a l’altre costat d’aquella taula freda vaticana, l’interlocutor de la rockera, el papa de Roma, també traspuava humanitat pels quatre costats. Ja li havíem descobert aquesta cara quan ens va visitar a primers de juny. La seva expressió entre tímida i familiar ens va «desarmar» a tots: bisbes, nens, presoners, diputats, joves… Els seus gestos eren tant intencionats com espontanis. I això toca els cors.

La hipòtesi és clara: aquestes dues «P» -Patti i papa- són dos esperits lliures que volen molt per sobre de les etiquetes que els volen encasellar. És clar, viuen aquesta llibertat en contextos gairebé oposats, l’un al capdavant d’una de les institucions més antigues de la humanitat i, l’altra, expressament fora de qualsevol organització. Però estan compromesos amb el nostre món, com ho demostra la seva conversa i tot el que diuen i fan. Potser tots dos s’identifiquen amb la coneguda màxima de Sant Agustí: «estima i fes el que vulguis».